Cami de S´Alzinota morta ( crónica de Xisco Simo)

Camí de S’Alzinota Morta

Catacrac! Patapam! Bum! El cambrer acaba de entaforar al ben mig de la taula una capsa de 24 cerveses gelades i, abans de tornar a la barra, ens ha amollat “Au, serviu-vos vosaltres mateixos, que jo no estic per beneitures!” Encara en estat de xoc i veient amb ulls ben oberts com mans ansioses s’apoderen de les ampolles i els taps boten (“pop, pop, pop!”) alegrament, me demano com punyetes hem acabat enmig d’aquesta disbauxa enfollida.

A les cases de Menut ens hem aplegat ben d’hora. Un element ja ens espera, aixecat de fa estona per anar a caçar mopis per les rodalies. NI una n’ha trobada. Passem per el pati de les cases i en dirigim cap el camí que en constant i sostinguda pujada en deixa al Coll Pelat. Gir cap a l’esquerra per caminar planerament fins al Coll des Bosc Gran i començar a descendir per el camí que aviat esdevé pista deixant la Serra d’en Massot amb la elevació del Puig Ferrer a la dreta.Les pedres banyades de roada testimonien el canvi de estació. La tardor ja ha arribat i el boletaire que tots portem a dintre, surt a presumir de les seves troballes i coneixements, reals, ficticis o somiats. Com diu la vella dita sollerica: “Que fan set caçadors, set pescadors i set esclatasangquers? Idò, vint-i-un mentiders!” En acabar el camí passen per la llera del Torrent des Bosc Gran per anar a cercar un caminoi que surt a la dreta, al costat d’una paret baixa. Petits caramulls de pedretes en ajuden en la progressió per aquest bosquet fins que s’acaba i sortim a la llum del sol. Ara anem per un tiranyet damunt la pedra grisa i banyada. Alerta, que no es lloc per ballar tangos! Damunt un petit promontori tenim una vista privilegiada de tota la carena Sud-Nord Occidental del Puig Tomir que arranca a la Vall d’Alcanella deixant veure un seguit de xaragalls i possibles vies de pujada en les seves cingleres. Començem a baixar cap a Alcanella trobant restes de camí i alguna que altre sitja. En Guiem i n’Arnau parlen de la possibilitat, més que raonable, d’un possible camí al altre costat del torrent, anant a morir al Coll des Pedregaret. Arribats a la vall triem una vella alzina a veïnat de la pista per refer forces, sota l’amenaça de N’Aina de muntar un pollastre sideral. Fem cas, bondat i, sobretot, mengem.

Quan les cames es mouen ens dirigim per la pista en direcció al Comellar de les Buines en precisió toponímica den Guiem, encara que altres el coneixem com a Comellar dels Aladerns. De buines, en trepitgem i d’aladerns en veiem. Uns minuts desprès de superar el precari botador que separa el comellar de Sa Rota de Miner, sortir per la esquerra a la mala en demanda d’una solitària sitja que s’albira situada a unes desenes de metres de una alzina aïllada. Per un terreny inversemblant trobem restes de camí –molt esvaït i pràcticament invisibles- ajudats per unes fites erràticament col·locades. Finalment assolim la primera sitja esbufegant i fent pujar i baixar una bona part del santoral. Ara toca enllaçar, d’aquella manera, tres sitges mes situades en direcció cap al Torrent dels Bocs fins localitzar una amplia sitja amb un bon ullastre al costat que serveix per recuperar forces i tenir una primera visió dels cims bessons del Puig del Boix, en direcció sud. Darrera la Capella Blava i el Pas d’en Bisquerra.

De aquesta sitja parteix un camí clar encara que molt espenyat. La pedra es grisa i es confon amb el roquissar. Les mates, males herbes i argelagues l’ha envaït però, amb bona vista i seny, encara es deixa transitar. Una mica més amunt passem al costat d’una alzina grossa que ha perdut bona part del seu brancam que es podreix al seus peus. Desemboquem en un planura en sentit ascendent amb una sitja situada a una canal

central. Es veuen restes de camí a l’esquerra però no ho tenim clar. Quan ens donem compte, tres van per un costat, quatre per allà, un per aquí… i dalt ens veurem! Arribem a una sitja grossa que comunica per un caminoi amb una altra darrera la qual queden les restes de lo que degué ser un excepcional exemplar d’alzina, morta, amb el seu tronc i branques caigudes i solidificades per l’acció del vent i el sol. Des de aquí agafem pel dret fins arribar a una planura a on es situa la darrera sitja de totes vora la cota dels 800 metres. Temps de recuperar forces i efectius. Mentre contemplem les dues badies i la fèrtil planura poblera, a l’espera de que els ressagats acabin de fer les fotos que adornaran el dia, una parella de voltors aprofiten la fresca brisa que s’han aixecat per sobrevolar-nos. Un diu si son forasters, d’altres que negres; en definitiva, no tenim ni p..a idea, just que son magnífics i que ens regalen amb la seva presència!

Recuperat l’alè ens dirigim cap a l’esquerra en demanda de la cresta occidental. Quan arribem al penya-segat no ens podem estar d’admirar la panoràmica que s’obre al nostres ulls. El Puig Caragoler de N’Ali, Massanella, Galileu, el distant Puig Major, S’Entreforc. Una mica més a veïnat la Moleta de Binifaldó i el Bosc Gran. Ara seguim per una canal farcida de càrritx i coixinets de monja al costat de la carena, guanyant metres fins arribar a un collet anomenat S’Aranyonar. Dotzena i mitja de petites mates d’aranyoner lluiten contra les dures condicions i, sobre tot, del atac de les diabòliques cabres assilvestrades en trànsit de menjar-se tota la Serralada de Tramuntana. Maleïdes siguin! Ara arribem a una balconada excepcional vora els 900 metres de cota que ens permet resseguir-la amb comoditat fins al extrem a on comença a baixar. Una petita i estranya construcció, un possible refugi de pastors, es situa al ben mig. La vista i la gana ens conviden a gaudir del contingut del sarró. Ganivets i queixals fan feina alhora i, ben aviat, la distesa conversa va i be entre rialles i somriures a la cara.

De sobte una paraula màgica. Cervesa! El dit den Guiem marca el rumb cap el lloc més adient per consumir aquesta beguda isotònica de conegudes virtuts tonificants i recuperadores de ment i anima. I ja ho diuen; quan el savi senyala la lluna, els altres miren el dit. Tirem per avall d’aquest embut que s’aprima fins una simple canal. El descens es ràpid, contundent, tècnic, d’aquells que separen els muntanyers de mena de la resta. Càrritx ajudeu-me i frontisses patint perdem, i de quina manera tan elegant, 200 metres de desnivell en un quartet d’hora de no res. Peguem a un rotllo de sitja a on mentre ens recuperem del vertigen, alguns tenen temps de fer acudits dignes d’una botiga de “todo a cien”, no Arnau? Resseguint les restes d’uns ranxos de carboners interceptem la pista que ve del Coll des Pedregaret i, amb una decisió unànim per la manca d’aigua, tirem fins a la Font de Binifaldò i, per una elegant alternativa no asfaltada, a les cases de Menut. Ensumem el suc de civada fermentada com els cans eivissencs les perdius!

I mira per on, ara soc enmig d’un renou impressionant, tothom xarrant alhora, ens miren com si haguessin sortit del infern, amb un tassó de “champagne” americà esbravat al davant. La capsa de cerveses ha patit les dures escomeses dels companys. Ja van mitja capsa avall i les darreres unitats ja comencen a treure bandera blanca –socorro!-. Encara no hem sortit d’una i encara volen més. Ja planifiquem la propera. Que podríem anar a ……? Si, però es dura, es puja molt, la baixada es complicada, plena de argelagues, no hi ha aigua… No hi ha remei. Això es el que volem, diu un.

I conte contat, conte acabat!

Participants; Maria Antonia, Eusebio, Guiem R, José, Arnau, Aina, Miquel, Antonio M. I Nomisx

Fotos de Melga

Encina muerta, seguramente que ya hace bastante tiempo y por sus dimensiones debia de ser milenaria.

Imagenes de hace algunos días, ya llovio desde entonces. 

Cedidas por Guiem Roig

Ohhhhh como hemos cambiado, que lejos ha quedado ……….

Tagged , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Cami de S´Alzinota morta ( crónica de Xisco Simo)

  1. Xisco enhorabona, com ses cròniques d’antany que tant disfrutava de llegir després d’un cap de setmana immers a sa naturalesa.
    Genial crònica.
    Guiem, aquestes fotos són un tresor, estàs descobrint a ulls innocents grans muntanyencs…………es que no estigui d’acord, que li donin.
    Gràcies Guiem
    Per cert ses fotos de sa ruta on son?. Miguel has begut?

  2. melga says:

    La verdad es que me siento un privelegiado contando con esta cantidad de guias que conocen las rutas mas escondidas de nuestra sierra. Gracias a todos por compartirlas con nosotros. Xisco, gracias por tu magnifica crónica, quien sabe sabe y el que no ha hacer fotos 😉

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*