Barrancos y Cuevas,  Excursiones,  Pasos

Coma Carnissera ( Crónica de Xisco Simon Nievas )

Impactos: 56

El Cementeri de Son Sang, la darrera morada dels habitants de la Vall de Sóller, ens acull aquest mati de primavera avançada per iniciar la trescada, sota el guiatge de dos veterans. Com diuen els vells savis, no hi ha dissabte sense sol, ni víuda sense consol. Agafem l’asfalt per començar a pujar en direcció a S’Arrom. En arribar al punt en el que un bonic pont equipat amb una canal de teules creua el Torrent de Sa Coma ens sortim per la dreta per començar a pujar pel Camí de Can Petra. Esglaonat en gran part, el tirany guanya alçada de forma continua entre marjades i olivars sense descans. Desemboca en una pista asfaltada que tot seguint-lo per la dreta ens portaria al mirador de Les Tres Creus. Avui no serà. Tirem pel dret i continuem l’ascensió per el anomenat Camí de Sa Serra o dels Alous. A estones esbufegant, d’altres remugant, sempre rient i divertits, es guanya alçada negociant la progressió enmig de pinars, olivars i garroverars fins arribar a una barraca amb el capell enfonsat. Tot seguit el camí progressa fins arribar a Can Sellés, amb el seu destacable escut de la vila sollerica gravat i pintat damunt la pedra. Bona fita i manya artística, tot en un! El seu propietari, enfeinat essecaiant les oliveres, ens dona una mica de conversa per deixar descansar la moto serra, que avui s’està guanyant el jornal. El tirany pica per amunt amb contundència i les cridades al ordre i a la berenada reben la contesta habitual de “…en una estoneta”. Arribats a una collada a on el sol, a la fi, ens banya, agafem a la esquerra per començar a baixar en direcció a Sa Cova de Sa Mamalluda. A les rodalies d’una bonica caseta, amb vistes privilegiades sobre tota la vall de Sóller, fem l’aturada per berenar, xarrar i, per damunt tot, admirar la vista que des de aquesta trona ens regala els ulls. El Penyal del Anyell per la dreta, per continuar amb Els Cornadors i la piràmide obscura de L’Ofre, tot seguint amb la serralada de Sa Regana i, com a protagonistes principals el llunyà Puig Major de Son Torrella i el paredó del Puig Roig i tancant per la esquerra amb el Puig de S’Alzinar i el Puig de Sa Bassa. Tot entre el blau tacat del blanc esquinçat dels núvols i el vers d’olivars i alzinars i les converses que van i venen. Ni hi ha que tenen molta veta i una narració sobre un viatge a terres llunyanes del extrem Orient ens recorda que encarà tenim els deures principals al aire. Reprenem el descens fins a la propera Cova de Sa Mamelluda, topònim que, segons diuen, recull l’ús del tancat per acollir a les mares que alletaven als xotets. A pocs metres del camí surt un tirany cap a la dreta que te una barrereta destrossada i desfeta al terra. Seguim un caminoi damunt una repisa que domina el Torrent de Sa Coma Carnissera. En pocs minuts i en suau descens arribem al punt en el que el sender talla el jaç del torrent. Ara els nostres xots passadors, guies de solvència contrastada sumada a una llarga i valuosa experiència
, ens conviden a nosaltres, simples xotets de cordeta, a començar a pujar per el llit de pedres netes i arrodonides tombant a la dreta e iniciant la progressió. Amb alegria i bona disposició el grup s’estira i enfila, guanyant alçada de mica en mica. Sota el tendal de les alzines els encara convalescents de velles lesions i operacions hi posen tota l’empenta i ganes que fan falta i una mica més per superar les dificultats. Desprès d’una estona les veus emmudeixen davant una paret que bloqueja el pas. A la dreta es veuen un conjunt de canals obertes en roca molt desfeta i digna de tota desconfiança. Enmig d’una certa confusió alguns aconsegueixen pujar-hi. La Mare de Deu de Lluc, sempre de guàrdia, fa una intervenció miraculosa en protegir a una companya que imitant el pèndul d’un rellotge va a estavellar-se contra la roca. Quelcom d’extraordinari fa que no amolli la corda i quedi estesa damunt una estreta terrassa. Commoció, espant i, per que no dir-ho, acolloniment general. Fent ús de la vella dita francesa “reculer pour mieux sauter” alguns descendim per el torrent unes desenes de metres i sortim per la esquerra hidrogràfica per trobar una pujada senzilla, que desprès de visitar una sitja, ens situa de nou amb els companys que s’han entestat a optar per la via més complicada. I es que per gustos hi ha colors! Ara el terreny pica per amunt, sota les penyes colossals de Es Castellot, esdevenint un conjunt de prats i rossegueres amb protagonisme del càrritx i alguns pins de bona mida. La bona temperatura ajuda a progressar enmig de la varietat de converses que floreixen aquí i allà. Es fàcil seguir el rastre dels que van al davant seguint les taques de sang que uns dels líders va deixant sobre la roca freda. Una nova paret s’alça per barrar-nos el pas. Dues acolorides cordes ben fixades i l’ajut i entusiasme del companys ens ajuden a superar aquest penúltim obstacle (sempre n’hi més al davant, no es veritat?). Alguns amb estil, els altres com anguiles fora d’aigua, d’altres amb la gràcia d’un sac de patates flonjo, fem les delícies d’espectadors que aprofiten l’ocasió per immortalitzar, per orgull d’uns i vergonya d’altres, la ocasió. C’est comme ça! De cop i volta, sortim de l’ombra i el sol del migdia acarona la cara i escalfa les esquenes. La carena de la Serra d’Alfàbia i les seves antenes es retallen damunt el blau. Un comellar per la dreta ens conduiria cap a Ses Cases de Sa Serra. Els guies decideixen sortir per la esquerra en direcció cap a un redol anomenat Sa Planella a on localitzem les fites que, de nou girant a l’esquerra, ens menen cap a l’inici del Pas Llis. En arribar a una balconada sobre tota la Vall, amb la rada del Port de Sóller al ben mig entenem que aquest lloc es el millor per fer la aturada per dinar. Ni el rei Pepet va gaudir mai de mirador tan extraordinari.

Sempre m’ha sorprès la varietat de queviures que el excursionista mig es capaç de transportar i extraure de la seva motxilla. I aquesta ocasió no em decebrà. Altre constant es el desig de compartir-les, oferint-les de forma entusiasta, tot lloant les seves excel·lències, als companys que, per gana, educació o simple esgotament psíquic, es presten a la seva degustació. Encara esta per escriure el gran llibre de l’etiqueta i el protocol en els àpats muntanyencs. Que algú s’animi d’una punyetera vegada!

En reprendre el camí, les cames han d’acostumar-se aviat. Una canal que enllaça un conjunt de planxes polides i inclinades en mena cap a un cingle que es precipita al vuit. Una de les tres costitxeres empeltades proclama “Ja es mala sort, anar cap el Pas Llis amb un guia Redondo”. Encara amb el remor de les rialles escampant-se al vent, girem a la dreta per localitzat un collet a on uns filferros ens marquen el Pas Llis. Avui que esta sec el seu trànsit es senzill per enllaçar dues plaquetes que en altres circumstancies esdevenen pistes de gel. Tot d’una girem a l’esquerra per iniciar el trànsit per davall seguint el Cingle de S’Aumangra en direcció a una carena que ens oferirà una balconada prodigiosa sobre tot el recorregut de la Coma Carnissera. No hi ha massa paraules per descriure-ho. De vegades ni el Diccionari és a bastament per fer-ho. Tot seguint les fites que anem localitzant anem perdent alçada de forma progressiva fins arribar a un camí que parteix cap a l’esquerra. Ens hem deixat per el costat dret la Font de Sa Coma Carnissera, una vella mina d’argent reutilitzada per recollir l’aigua que sua de les seves parets. Una excusa, per si ens feien falta, per tornar-hi. El caminet, de vegades més intuït que real, perd alçada sense descans per allunyar-nos de Es Cingles, en direcció cap al punt a on el mati hem abordat el Torrent de Sa Coma Carnissera. Es un bon lloc per fer un aplec, fer un glop i planificar el que queda. El pla original era cercar Sa Font dels Obits i, per el Pla den Ferro, anar a pegar a Sa Torre de S’Arrom. El Senyor de Sa Torre, amb un somriure de gat vell admet que feia cinc anys que ell i en Lluis havien intentat fer la Coma Carnissera tot sols i que no havien aconseguit. Avui, finalment, i amb la nostre companyia s’ha esdevingut. WTF! , que dirien els moderns, vaja, vaja quina ensabonada! Els dos guies decideixen seguir el pla original i els altres considerem que ha estat suficient per avui. En bastar, basta. La prudència així ho aconsella i l’esforç ha passat factura a alguns. Desfem camí en direcció cap al Camí de S’Arrom seguint el recorregut del Torrent de Sa Coma. Les cuidades cases dels Olivars ubicats a banda i banda sota l’ombra del Morro den Fiquet a on comença el Pas den Pep Serra ens regalen la vista mentre les converses van i venen amb el sincopat ritme de les passes en ràpid descens. Els xiprers gegantins que voregen el monumental solar a on els sollerics esperen l’eternitat, ens acullen en aquest final d’una bona jornada, una més, a Tramuntana.

Un bon esplet de sucs de civada fermentada i aromatitzada ens convida a la conversa. Histories, contarelles, anècdotes, acudits, plans per viatges futurs, … fan que les rialles vinguin i vagin com onades. Fa una bona estona que una musiqueta me redola el cap. Un solo de piano, amb ritme sincopat i viu, que passa del allegro al molto vivace d’una manera que enganxa. Un “brain worm” que diuen els anglesos. No aconsegueixo identificar-ho fins que, mira per on!, de cop tot encaixa. Es la banda sonora d’una vella i exitosa pel·lícula de començaments dels anys 70 a on dos estafadors preparen un elaborat pla per ensabonar a un grup de ximples i aconseguir els seus objectius. Els pardals no se’n adonen de tot fins que ja no hi ha remei. The Sting era el títol. El Golpe ho varen traduir per aquí, encara que una denominació més exacte seria El Timo, El Engany, La Estafa, La Trapacèria o La Martingala. O com diria el meu amic Banyuts i pagant el beure!

El sol brilla en les ulleres de sol i comanem una segona ronda. Rèiem de valent. Hi ha un grup de grans conversadors i un bon públic, agraït i dispossat. Però no, no ho aconsegueixo. No veig la semblança de El Coyote i Es Senyor de Sa Torre amb el Paul Newman i el Robert Redford. Els ulls blaus? Els cabells suaus i de color d’or? El posat elegant? No ho veig. I mira que hi don voltes! Cosa hi ha d’haver!

Redactat amb el sol a la cara des de Ses Roques del Plom (Colònia de Sant Jordi)

Març – 2017

 

Fotos de Fernando

Vamos a llamar a las cosas por su nombre….Paso ni que Paso….estamos remontando un torrente!!!” Bernar dixit

Las fotos de Melga

Bajada al pas Llis, con Soller y su puerto al fondo.

Mapa de la zona

icon-car.pngKML-LogoFullscreen-LogoGeoJSON-LogoGeoRSS-Logo
S´arrom

cargando mapa - por favor, espere...

S´arrom 39.752222, 2.735124

8 Comentarios

  • melga

    Es un autentico honor contar con tan magnificos cronistas, como hay en este grupo diverso de grandes estusiatas de la montaña. Gracia amigos por formar parte de estos dias gloriosos de disfrute de nuestra querida serra.

  • paquita garau

    Magnifica i bafulosa cronica, només dues coses: Primer, al césar lo que es del césar, el “ja és mala sort anar cap el pas Llis amb un guia Redondo” no es gràcia meva sino del sempre genial i ocurrent Pau i, segon li ha mancat un poc més de fuet als dos guies perduts que no tenien ni puta idea de per on ens ficaven, finalment sa cosa va sortir be, però crec que més d’un les hi varen prendre ses mides….

    Gracis a tots per sa bona companyia

    Paquita (s’altra de per Costitx)

  • ARNAU

    Gracias Nomix, estoy a lunes y como antaño he podido disfrutar de esta amena lectura.
    Paquita cuanta razón tienes, le tendremos que quitar medallas al Sr. de sa Torra y atar a Luis.
    En cuanto a los dos cineastas, mas bien son los interpretes de Dos Hombres y TU destino, pero seguro que debe ser un error, no he visto por ninguna parte a la hermosa Katharine Ross.
    Hasta pronto, aver si la próxima me apunto.

  • Bàrbara Fiol

    Bon dia

    Les paraules de l’experiència han plasmat a la perfecció cada bossinet del dia. Gràcies per la lliçò de topònims dels diferents recorrecuts del cami. Gran paràgref final, encara estic rient.

    Per altre banda la ruta, llevat que ni els guies sabien per on tirar, va ser una ruta atractiva per els que ens agrada enfilar-nos com a moixos.
    Ara be, com diu na Paquita, ens hem fet una idea del tipus d’excursió que agrada els guies del passat dissabte.

    Com sempre donar l’enhorabona i les gràceis els fotògrafs.
    Fins la pròxima, salut i muntanya.
    Bàrbara de LLoseta 🙂

  • Pau

    Nooo, Paquita, aquesta medalla tampoc no és meva! Jo li vaig escoltar dir a n’en Bernar.
    Vaig pasar un guster de compartir excursió amb tots voltros, esper que sa pròxima sigui aviat. Lo que no estic segur es si tots férem sa coma Carnissera, o només en Robert Redford, que venia fet carn capolada.
    “El golpe” segur que no éren Victoriano Pajares i Fernando Esteso?

  • paulino

    Espectacular crónica de Xisco Simó, ¡¡¡ madre mía cómo está el listón de las próximas narraciones montañeras!!!.
    Yo me voy a centrar en la encerrona de los dos guías por llamarles de alguna manera….Sí, sí me refiero a Charlton Heston ( en el papel de Moisés con la vara de medir) y Sylvester Stallone ( todo él sangrando ). Yo tenía entendido que los guías conocían previamente por dónde transcurría la excursión pero parece ser que estos dos no lo tenían muy claro……por no decir que no tenía ni idea……Lo único que me fastidia es que la excursión fue impresionante y que el incidente con Bárbara ( la italiana) pues no fue para tanto y además casi nadie la conocía así que……….
    En fin, para la próxima excursión tengo que acordarme de traer Un par de bolsas de Plasma sanguíneo 0+ para el “señor de la Pipa”….. no sé cómo pudo llegar al coche con la cantidad de sangre que había perdido….
    Hasta la próxima

  • Pau

    Nooo, Paquita, aquesta medalla tampoc no és meva! Jo li vaig escoltar dir a n’en Bernar.
    Vaig pasar un guster de compartir excursió amb tots voltros, esper que sa pròxima sigui aviat. Lo que no estic segur es si tots férem sa coma Carnissera, o només en Robert Redford, que venia fet carn capolada.
    “El golpe” segur que no éren Andrés Pajares i Fernando Esteso?

  • Fernando

    Aparezco por aqui poco antes de cerrar este tablón de anuncios, horas previas a una nueva salida por nuestra querida Tramuntana. Me pongo en pie, reverencia acusada y aplausos sonoros a una grandísima crónica descriptiva y con un puntito de educada mala leche contenida. Menudo crack el amigo Xisco, señor hasta para poner a caldo a los dos guías del “creo que por allí se puede pasar” ” o sino por aquella zona parece mas factible”. Gracias Xisco. Buenísimas fotos también, esas y aquellas. Personalmente me encanta la cara norte de Sóller y la infinidad de pateadas por la zona. El Camí des Alous en sus tramos mas conservados es un regalo y el remonte del Torrent de sa Coma Carnissera una gozada. Agradecer desde aquí la locura permanente de los ideólogos del día y sobre todo, a los que se desvivieron en ayudar a los demás, los normales y los inválidos. Agradecimiento especial al crack enamorado, que se hartó de palparme el culo con la excusa retorcida que solo marcaba el ascenso, pero que, coñas aparte, aportó una seguridad y confianza impagable. Quedará para el recuerdo la sangre esparcida por la Coma Carnissera del señor de la Pipa, el vuelo sin motor de Barbara, con aterrizaje felizmente sin consecuencias y las risas en la hora de la comida, con unas envidiables vistas sobre Sóller, de las aventuras y desventuras de las visitas al urólogo….y es que la gente tiene ya unas edades……Hasta mañana!!!!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.